MATEU FLETXA, el Vell – ENSALADAS

          Mateu Fletxa, dit “el vell”, per diferenciar-lo d’un nebot homònim també polifonista, és cèlebre sobretot com a cultivador del gènere poètic-musical conegut amb el nom d’Ensalada. Ell en va ser l’iniciador i gairebé només ell el va cultivar. Les Ensaladas van ser recopilades i publicades a Praga, el 1581, pel seu nebot Mateu Fletxa “el jove”, el qual va dir i destacar: 

“las cuales (las ensaladas) aunque son viejas, ninguno antes de él las compuso, ni después (con preciarse todos de ellas) nadie las ha recopilado ni hecho estampar”. 

          Així i tot, de les onze Ensaladas conegudes pels seus títols només ens n’han arribat sis: el Jubilate, el Fuego, la Bomba, la Negrita, la Guerra i la Justa. ¿Què és una Ensalada? La definició que d’aquest gènere en fa Sebastián de Covarrubias, autor del monumental diccionari de principis del segle XVII «Tesoro de la lengua castellana o española», Madrid, 1611, ens en dona la clau: 

“Y porque en la ensalada echan muchas yerbas diferentes, carnes saladas, pescados, azeytunas, conservas, confituras, yemas de huevos, flor de borraja, grageas y de mucha diversidad de cosas se haze un plato, llamaron ensaladas un género de canciones que tienen diversos metros, y son como centones, recogidos de diversos autores. Éstas componen los Maestros de Capilla, para celebrar las fiestas de la Natividad; y tenemos de los Autores antiguos muchas y muy buenas, como el molino, la bomba, el fuego, la justa”. 

          Pel que fa a la composició cal destacar l’ús de diferents procediments: parts a tutti, a solo, a duo, en contrapunt a les parts més narratives, majoritàriament homofònic per a les cançons intercalades en la narració i utilització de l’onomatopeia musical. Aquestes són les característiques principals del gènere, que tot i tenir alguna relació amb el quòdlibet, es desenvolupa d’una manera autònoma i específica. Va ser cultivat per diferents autors, entre els quals sobresurt Mateu Fletxa com a mestre que va fixar el gènere de manera definitiva. Tot això, sense obviar altres mestres que van participar en el gènere com Francisco de Peñalosa o Bartomeu Cárceres. No obstant això, aquestes obres, que en veritat constitueixen una mena de madrigal humorístic, són, indubtablement, alguna cosa més. Són una mena de transició entre la música espanyola i la italiana.

          València va arribar a ser a finals del segle XV, la ciutat més poblada de la corona d’Aragó on van confluir artistes i comerciants de tot Europa. Fou un punt clau per a l’intercanvi cultural entre Itàlia i la península, ja que la seva localització la va convertir en el principal port d’entrada dels manuscrits musicals procedents d’Itàlia. Durant la cort virregnal de Ferran d’Aragó, Duc de Calàbria, entre 1526 i 1550, la ciutat del Túria va ser considerada el principal centre artístic hispà gràcies a l’actitud humanística del Duc, que va impulsar les arts i les lletres. La seva capella musical va ser considerada una de les més importants de la península Ibèrica. Es creu que Mateu Fletxa “el vell” va mantenir estrets llaços amb aquesta cort, arribant alguns musicòlegs, fins i tot, a afirmar que havia arribat a ocupar el càrrec de mestre de capella. La fama d’aquestes composicions va ser tan gran que algunes van ser objecte d’arranjaments per part de vihuelistes, com Fuenllana, Valderrábano o Pisador. 

          Com a mostra representativa d’aquest gènere, oferim en aquest programa dues de les onze Ensaladas que va compondre Mateu Fletxa: La Negrina i La Bomba. Totes dues ens expliquen amb un llenguatge simple un seguit d’històries que posen en escena diferents personatges de la lírica tradicional com ara pastors i personatges de la història sagrada centrada en els fets de Nadal: la Verge, Jesús, Lucifer, etc. Els arguments narratius són diversos: un naufragi, el de l’home pecador, a qui salva l’arribada de Jesús, com a la Bomba. La Negrina se centra en un dels misteris que atorguen major grandiositat a la fe catòlica: La incorporació de Déu a la història humana i la seva participació en el “linaje humanal”. Totes aquestes “ensaladas” acaben amb una màxima en llatí que apareix escrita a l’estil d’un curt motet i que ens il·lustra sobre allò que en podríem dir la moralitat de la història, després de totes les aventures viscudes en clau de “docere et delectare”.

          Per a completar el menú s’han afegit alguns del “Villancicos” més representatius del Cançoner d’Upsala i altres obres nadalenques de compositors com a Joan Cererols, Francisco Guerrero o Arcangelo Corelli.

Bon Profit!

Pablo Acosta

PODCAST – RÀDIO TIANA – CONCERT DE NADAL